Somni d'un matí de tardor



He caigut, esgotada,
a la pedra freda de la mare terra,           
                                         bressol de Catalunya.
Un cel de cotó, continu,
limita l'infinit d'aquestes muntanyes
i anecdòticament una clariana de llum
recorda que hi ha un sol més enllà del núvol.

He tancat els ulls damunt la molsa
                                                  i extasiada
m'ha entrat la mar i la sal.
M'he escoltat jugant
                              de xiquica
al castell del Tamarit,
però els meus cabells eren blancs
i un rierol de sal em baixava per les orelles.

El meu coll el braç del port!
portant a la meua sina
                                  la salabror
que em fa les mamelles muntanyes blanques.

Les meuen mans agafen sorra de la platja de la Gola
i amb ella solquen
                            calenta
                                       la pell de les meues entranyes,
"acormullaes"
                   de mar, sal i alguers de poseidònia.

M'he contemplat materrània
i de sobte he olorat el sud i el sol,
la sal.

Amb el dit del peu m'ha paregut acaronar Tabarca.          


Viola Canals