 |
a la pedra freda de la mare terra,
bressol de Catalunya.
Un cel de cotó, continu,
limita l'infinit d'aquestes muntanyes
i anecdòticament una clariana de llum
recorda que hi ha un sol més enllà del núvol.
He tancat els ulls damunt la molsa
i extasiada
m'ha entrat la mar i la sal.
M'he escoltat jugant
de xiquica
al castell del Tamarit,
però els meus cabells eren blancs
i un rierol de sal em baixava per les orelles.
El meu coll el braç del port!
portant a la meua sina
la salabror
que em fa les mamelles muntanyes blanques.
Les meuen mans agafen sorra de la platja de la Gola
i amb ella solquen
calenta
la pell de les meues entranyes,
"acormullaes"
de mar, sal i alguers de poseidònia.
M'he contemplat materrània
i de sobte he olorat el sud i el sol,
la sal.
Amb el dit del peu m'ha paregut acaronar Tabarca.
Viola Canals
